infowebGirona

Portal infoweb d'interès general

Catedral de Girona

"Aquest estiu ningú regarà els geranis, anul.lareu els compromisos, oblidareu fer el sopar, la mosca us pujarà al nas, petonajareu les lleones, fareu miracles amb les pomes, cartes d'amor us reconciliaran, fins i tot els sants us protegiran... Aquest estiu a Girona, els capvespres seran llegendes".

Aquest era el lema que el grup LLegendes de Girona utilitzava ara fa alguns estius per encetar un recorregut per Girona on s'assaborien les llegendes d'una ciutat tres vegades immortal. Girona, com molts altres indrets, té un passat, una història, unes tradicions, moltes d'elles potser conegudes per tothom, d'altres no tan. Val la pena reviure la història d'una ciutat, en aquest cas mitjançant les llegendes.

Xavier Marquès

 

1.- La llegenda de la Bruixa de la Catedral.

Fa molt temps ençà hi havia a Girona una bruixa que no estava gens d'acord amb la religió i amb cap dels seus símbols. És per això que tenia el costum de llançar pedres contra la catedral de Girona i també quan passava la processó de Corpus. Finalment però, Déu la va castigar i la va convertir en pedra. D'aquesta manera ja no podria llançar més pedres a ningú. A més, va col·locar-la en una paret molt alta de la catedral i mirant cap a terra, d'esquenes al cel. Avui en dia només serveix per dissipar l'aigua de pluja que cau del cel. Si us passegeu pels voltants de la catedral, segur que la trobareu. Ja ho deia una dita ben coneguda pels gironins: "Pedres tires, pedres tiraràs, i en pedra et convertiràs".

2.- La llegenda de La Lleona.

A la zona on avui en dia hi ha l'estàtua de la lleona, al segle XII hi havia un hostal. Segurament aquesta coneguda columna era una manera de donar a conèixer als visitants aquest negoci. Com que es trobava a l'entrada de la ciutat, molts ciutadans arribats d'arreu entraven a l'hostal per demanar informació sobre la ciutat. Com que els amos no tenien gaire paciència, van començar a dir allò de "puja aquí dalt de la lleona i pregunta-ho, potser t'ho diran". És per aquest motiu que encara avui en dia es comenten frases com "qui va a Girona ha de fer un petó al cul de la lleona" o "no és un bon ciutadà de Girona aquell que no ha fet mai un petó al cul de la lleona".

3.- La llegenda de La Majordoma de Sant Narcís.

Era una dona molt gran, tenia un cent anys, però el seu aspecte semblava el d'una joveneta. Era grassa i presumida. Anava vestida amb roba molt llampant i sempre duia un seguici d'ajudants i una cadira. Sabia cuinar molt bé i a més tenia la capacitat de fer guariments màgics gràcies a les plantes i els seus coneixmements sobre els astres. Tenia moltes virtuts, però també un gran defecte, era molt xafardera. Un dia Sant Narcís va assabentar-se d'una xafarderia que ella havia difós sobre ell li va treure tots els poders dels què disposava. Des d'aquell moment la majordoma es va convertir un ser despreciat per tots els gironins i era ridiculitzada per arreu on passava. Un bon dia va tenir una visió i va poder saber que Sant Narcís i Sant Feliu estaven a punt de morir i ser màrtirs. Quan aquest fet es va produir, va adonar-se de la seva mala acció i va tornar a ser la majordoma dels inicis, la que era coneguda i estimada per tothom. Aleshores va començar a ajudar als malalts i els desamparats fins al moment de la seva mort.

4.- La llegenda de La Campana Beneta.

La campana Beneta és la més grossa que hi ha a la catedral de Girona. Segons diu la història, és la que sóna més bé de tot Catalunya. Aquesta campana va ser construida per Tomàs de Canterbury. Aquest personatge no s'hi veia gaire i una vegada havia fet les campanes volia provar com sonaven. Així doncs, de manera equivocada, picava a la nansa de la campana. Com que no sonava gens bé, va fugir de la ciutat de Girona molt trist. Així doncs, capellans i canonges van recollir la campana, van col·locar-la en el cloqué i avui en dia la campana Beneta sóna d'allò més bé. Diuen que aquesta campana repica tota sola tres vegades quan el bisbe ha de morir.

5.- La Llegenda d'en Pericot.

A la vall de Sant Daniel hi vivia un xicot molt ben plantat que es deia Pericot. Precisament aquest noi vivia al costat d'una font que avui en dia porta per nom la "Font d'en Pericot". Cada dia anava cap al convent de Sant Daniel i s'enfilava a una arbre per veure a les monges que hi vivien. Un bon dia va veure una novícia molt maca i ràpidament s'en va enamorar. De mica en mica la novícia també anava perdent la devoció. Però un bon dia va veure que la monja no hi era. Va entrar al convent i va preguntar a la mare abadessa on era la seva estimada. Ella li respongué que un nou àngel havia pujat cap al cel. En Pericot molt trist va agafar una llavor d'un pi, va posar-lo al costat d'ella i va plorar sobre la seva tomba. Cada dia en Pericot es desplaçava per plorar a la seva estimada. Així doncs, va anar neixent un nou arbre dins el convent. Però aquest no va crèixer recte sino que va anar torçant-se cap allà on vivia en Pericot. D'aquesta manera, gràcies a l'arbre, en Pericot i la novícia van estar junts per sempre.

6.- La llegenda del Tarlà de l'Argenteria.

El tarlà era un noiet molt esborrajat que havia vingut de França. Durant l'epidèmia de pesta que va afectar a la ciutat de Girona, aquest noi alegrava una mica vida dels ciutadans gironins fent giravoltes i saltant de balcó en balcó. Veient les seves peripècies els gironins oblidaven per uns moments la greu situació en la que es trobaven. Malauradament, el tarlà va morir com a conseqüència de la pesta. Avui en dia, i com a homenatge a aquell petit heroi, cada vegada que es celebren les festes de la Rambla pengen aquest ninot en uns balcons dels carrer Argenteria.

7. - La llegenda de La Cocollona.

A la vora del riu Onyar, a l'actual carrer de Santa Clara, hi havia un convent de clarisses on hi vivien monges i capellans. Allà també hi vivia una noia, Rosalia. Com que no s'hi trobava bé, sortia a passejar utilitzant uns passadissos subterranis. Un dia, va sentir una música molt dolça i va dirigir-se cap un monestir de franciscans que hi havia a l'actual carrer de Sant Francesc. Allà va trobar-hi un monjo ros i d'ulls blaus del qual s'en va enamorar. Va començar una història d'amor on es trobaven d'amagat. Quan la mare superiora del convent va assabentar-se'n, va voler castigar a la Rosalia i va tancar-la en una cel.la que donava al riu i amb una finestra que es trobava arran de l'aigua. Després d'un temps, degut a la humitat i a les llàgrimes dels seus plors, li va aparèixer en el seu cos unes crostes que varen anar transformant-la. Un dia va treure el cap per la finestra i va descobrir que s'havia convertit en una mena de cocodril. Aquell dia Girona es va inundar. Ningú s'ho explicava ja que no havia caigut ni una gota. Eren les llàgrimes de Rosalia. Déu la va veure tant preocupada que va voler ajudar-la. És per això que va voler donar-li unes magnífiques i boniques ales de papallona. Així doncs, va nèixer aquest ésser fantàstic de la mitologia gironina anomenat "La Cocollona".

8.- La llegenda de Santa Afra.

Sens dubte hi ha gent que diu que és una llegenda. Però el cert és que hi ha documents que expliquen que realment la història és certa. En tot cas, aquí us expliquem com va anar tot plegat. Era una santa molt gironina però malauradament durant molt temps en vàrem perdre la tradició. Sant Narcís i Sant Feliu la varen conèixer durant un viatge a Alemanya. Durant una nit tempestuosa varen veure una llum a l'horitzó i varen aixoplugar-se en un casa. No era precisament un convent. Els dos sants varen convertir a totes les noies que hi havia a la casa al Cristianisme. La que era més bonica, Afra, va acabar doncs essent santa. Malauradament, va ser cremada a la plaça d'Ausburg per ser cristiana. Quan Sant Narcís va tornar a Girona en va portar una relíquia que va venerar-se durant molt temps a l'esglèsia de Sant Feliu. Més endavant van ser traslladades a l'actual esglèsia de Santa Afra, molt a prop de Sant Gregori.

9.- La llegenda de les heroïnes de Santa Bàrbara.

Entre els anys 1808 i 1812 les tropes franceses varen assetjar la ciutat de Girona. Molts ciutadans havien mort i no hi quedava gairebé ningú. Només varen resistir tres noies, anomenades avui en dia heroïnes. Eren la Narcisa, la Feliua i la Susanna. Varen començar a fer xuixos per donar als francesos. Però no eren uns xuixos plens de crema; estaven farcits de pòlvora. Així doncs, més de quatre-cents soldats francesos varen morir assaborint un dels elements més coneguts actualment a Girona, el xuixo.

10.- La llegenda d'en Rafael i l'Esperança.

A principis de segle vivia a Girona un arquitecte anomenat Rafael Masó. Aquest noi va enamorar-se d'una filla d'un pagès de Domeny anomenada Esperança Bru. Però el pare d'ella no aprobava de cap manera aquella relació. Segons sembla, en aquella època els arquitectes no eren gaire ben vistos i per això volia fer casar la filla amb un pagès ric. Per aquest motiu en Rafel i l'Esperança van haver d'inventar-se mil maneres per fer-se arribar les seves cartes d'amor durant més de set anys. Sempre eren encapçalades per la frase "Déu i ton nom". Com a resposta, ella ençatava les cartes amb "Deú i mon nom". Finalment, el pare va accedir a que es casessin. Varen tenir set fills i quan ella va quedar viuda, va anar a viure a una casa situada a la Pujada de Sant Feliu dissenyada precisament per Rafael Masó. Encara avui en dia podem observar-hi l'escriptura d'aquella frase "Déu i ton nom" utilitzada per Rafael Masó durant molts anys durant el festeig amb l'Esperança i que col·locava a totes les cases que ell mateix dissenyava o construïa.

11.- La llegenda d'en Sebastià i la Maria de l'Empordà.

Temps ençà a la zona de l'Empordà hi havia un noi i una noia que s'estimaven de veritat. Però un bon dia en Sebastià va voler estudiar per fer-se capellà i va venir a viure a Girona. Ella no podia estar sense ell i va venir a treballar en una bogaderia del carrer de la Força de la ciutat. Un bon dia el xicot va anar a confessar-se i va notar que realment estava enamorat, però ell volia ser capellà. Cada dia, quan passava pel carrer de la Força una punyalada d'amor se li clavava al cor. Ella el mirava amb llàgrimes als ulls. Però un dia de Corpus ell va tornar a passar per davant de la bogaderia i va parar-s'hi un moment. Ella va veure'l i va dir-li: "Jo sempre he estat enamorada de tu". Ell li va respondre: "Però jo vull ser capellà". Aleshores va endinsar-se de nou cap a la catedral, va pujar tots els esglaons i va arribar al campanar. Des d'allà dalt va llançar-se al buit i va morir. Ells capellans no el van voler enterrar en un lloc sant perquè deien que havia estat enamorat i no podia ser un bon capellà. Uns llenyataires que passaven per allà varen posar en Sebastià en un sac i varen baixar pel carrer de la Força. Just davant de la bogaderia van veure morta damunt d'un cabàs a la Maria de l'Empordà. Varen agafar a la noia i la varen embolicar en el mateix sac, amb en Sebastià. Els varen portar als Àngels, una muntanya propera a la ciutat i allà els van enterrar. Però ningú no sap realment on és la tomba. Només ho poden saber aquells qui realment estan enamorats.

12.- La llegenda de la reina Joana.

Aquesta dona era culpable de l'assassinat d'un príncep estimat per tots els gironins, el príncep de Viana. Segons explica la llegenda, Joana Enríquez tenia el suport del bisbe i es trobava allotjada en el castell de la ciutat. Un dia, des del cel, i calvalcant un cavall de color blanc, el príncep va fer saber als gironins que Joana estava a punt d'escapar-se. Com que els ciutadans estaven dormint no varen adonar-se del missatge del príncep. Finalment, un francès anomenat comte de Foix va arribar a la ciutat i va endur-se a la reina Joana amb el seu fill de set anys, Ferran, personatge que es casaria més endavant amb Isabel la Catòlica i es convertiria així amb Ferran el Catòlic. Així doncs, tot i l'advertència del príncep, Joana s'escapava i s'obria una pàgina negativa dins la nostra història.

13.- La llegenda de la Torana.

Era el 10 d'agost de 1.391 els jueus que es trobaven a Girona varen ser conduits fins a la Torre Gironella, on havien de ser convertits al Cristianisme. Però hi havia una dona, la Torana, que va negar-se rotundament a perdre la seva identitat jueva i no va deixar convertir-se. Va agafar l'espasa del soldat francès que la tenia retinguda i va tallar-se el cap davant la mirada dels soldats i dels gironins. Torana era una dona valenta i forta però finalment, tot i estar a la ciutat que més li agradava, Girona, va morir per defensar la seva procedència i la seva religió. Segons sembla avui en dia encara es pot veure per la ciutat un àngel que vola; és la Torana. Porta una corona de color groc i vermell i fins i tot canta. És per això que hi ha una frase gironina que diu "Quan bufa la tramuntana, sentireu cantar a la Torana".

14.- La llegenda del notari Ignasi.

Era un il.lustre notari gironí que mai havia seguit el costum de pagar impostos a l'església. Un bon dia va agafar tots els seus estalvis i va amagar-los a la Torre del Llamp i va amenaçar tothom que qui s'esportés aquells dies seria atravessat per un llamp. Quan li va arribar la mort va pujar per una escala que arriba fins al cel. Sant Pere va dir-li "Ignasi, al cel no pots entrar si a l'església no pagues el que has de pagar". Ignasi va baixar a desenterrar aquell tresor. Però malauradament s'havia convertit en un fantasma i no podia recuperar-lo de cap manera. Va ser el moment de demanar ajuda a l'Agneta, "Mans d'Or". Així doncs, un bon dia quan la campana Beneta tocava la mitjanit, l'Ignasi i l'Agneta van disposar-se a desenterrar el seu tresor. Varen donar-ho al bisbe de la ciutat i Girona va il.luminar-se. Així doncs, com a penitència, cada dia quan arriba el capvespre l'Ignasi obre les portes del cel i la llum divina il.lumina la millor ciutat del món. Ell baixa des del cel i recorda a cada gironí que "si al cel voleu anar, a l'església heu de pagar".

15.- La llegenda de Pirena i Gerió.

Des de la Torre del Llamp podeu divisar els Pirineus. Ara fa molts anys era una plana enorme que tocava amb el Roselló. Allà hi vivia una deesa anomenada Pirena, que saltava d'un costat a un altre de la plana. De sobte va aparèixer Gerió, un gegant de tres caps que estava bojament enamorat de Pirena. Malauradament ell no va ser correspós i va digirir-se al Cap de Creus. Va agafar moltíssimes pedres i va tirar-les a la deesa Pirena fins que ella va morir colpejada i enterrada sota una gran quantitat de pedres. Des del cel es va veure aquell horrible crim i es van convertir aquelles pedres amb llàgrimes blanques, que varen formar la neu que avui en dia hi ha en aquestes muntanyes properes a Girona anomenades els Pirineus, en honor de la deesa Pirena. Quan arriba la primavera, Pirena, com a agraiment a tots els ciutadans de Girona, fa convertir la neu en prats verds i meravellosos per tal que tots els gironins puguin gaudir d'una bellesa incomparable molt a prop de la nostra ciutat.

16. La llegenda de Napoleó i la Devesa.

Napoleó va enterrar a molts dels seus soldats a la vora del riu Ter, concretament a la zona coneguda avui en dia com la Devesa. Per a cadascún dels seus soldats morts va voler plantar un arbre. Avui en dia, la Devesa és plena d'arbres que gairebé toquen el cel. Són un arbres que donen a la ciutat un aspecte molt personal i característic. Aquesta zona de la ciutat és on els gironins celebrem les festes de la ciutat i on es desenvolupen gran quantitat d'actes per a tothom que vingui a visitar-nos.

17.- La llegenda de Josafat.

Josafat era el campaner de la catedral de Girona. Un bon dia va enamorar-se d'una noia que es deia Fineta. Un temps més tard Josafat va arrepentir-se d'aquest fet i va matar-la. En una nit de llamps i trons Josafat buscava un lloc discret on enterrar-la. Un llamp va espantar-lo i Fineta va caure en un fossar d'un antic cementiri, a l'apsis de la catedral gironina. Els draps que envolcallaven a Fineta varen desprendre's del seu cos i varen pujar al cel com un ocell.

18.- La llegenda de les mosques de Sant Narcís.

Sant Narcís era un bisbe que havia vingut a predicar des d'Àfrica i va ser martiritzat a Girona. Ell va salvar-nos dels francesos en la única batalla que varen guanyar els gironins. L'any 1.285 Felip l'Ardit va atacar la ciutat, va destruir la tomba del Sant i va escampar les seves restes. En aquell moment unes mosques comencen a sorgir de l'interior del cos del Sant i van atacar als cavalls dels soldats francesos. Els cavalls van començar tenir mal de ventre i a donar coces per tot arreu i varen atacar als seus propis soldats. D'aquesta manera varen morir més de quaranta mil soldats i quatre mil cavalls francesos. Ja ho diuen, "les mosques de Sant Narcís, cadascuna val per sis".