PRESENTACIÓ

El meu nom es Paulí Núñez i Iglesias. Vaig néixer a Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, el 31 de maig de 1929 i des del 7 d'octubre de 1955 estic feliçment casat amb Maria del Roser, nascuda a Haro, Capital de la Rioja Alta, terra de bons ceps, cellers i bon vi negre!. Som pares de sis fills, quatre nois i dues noies (per ordre de naixement: Jordi, Eduard, Paulí, Júlia, Montserrat i Enric), i avis de tres néts, dos nois i una noia (també per ordre de naixement: Raquel, Guillem i Roger). Des de molt jovenet he desenvolupat una gran afició per la ràdio, el meu 'hobby' principal que actualment comparteixo amb la informàtica.

COM VA COMENÇAR TOT

Corrien els primers anys 40 del passat segle XX, anys de penúria tot just acabada la Guerra Civil a Casa Nostra i amb la II Guerra Mundial en ple zenit, quan jo vaig iniciar la meva vida laboral en condició de grum en el desaparegut cinema Kursaal de Barcelona (en aquells dies havien estrenat el llarg metratge de dibuixos d'en Walt Disney 'Blancaneus i els Set Nans'), on el Sr. Noya, "amo i senyor" de la cambra de projectors i gran aficionat a la ràdio, em va introduir en aquest món tan apassionant de la recepció i transmissió d'ones hertzianes. Ell em va alliçonar en les meves beceroles electròniques i així, a estones i sota la mirada somrient i escèptica del meu pare, vaig construir el meu primer receptor de ràdio amb cristall de galena com detector, enginy que vaig instal·lar en l'interior d'una capsa de cigars; la capsa era de fusta i tenia les mides adients pel meu projecte però no recordo d'on carai la vaig treure. Aquest receptor de galena va ser la primera ràdio de la que vàrem gaudir-nos a casa. Una passada! Malauradament no el conservo perquè el vaig regalar a un bon amic qui, per cert, va saber gaudir-ne.

En acabar la seva construcció i després de les proves pertinents, l'escepticisme del meu pare va desaparèixer tan punt, tot cofoi, vaig passar-li els auriculars perquè escoltes i va poder constatar que sí, que l'invent funcionava! En aquell moment estaven emetent les notícies, que a les hores en deien el "parte", i ell es disposà a escoltar-les. S'hi va aficionar i es a partir d'aquell esdeveniment que va iniciar-se un període d'una certa "dictadura radiofònica" en l'ordre familiar, doncs a fi de no perdre paraula de les transmissions i mentre ell es posava al dia dels esdeveniments, demanava silenci a la resta de la família.

Aquella "dictadura" però tan sols va durar un parell de setmanes fins que, atenent la petició de la majoria familiar i fent un extraordinari esforç econòmic, el meu pare va decidir comprar un aparell a vàlvules. Va adquirir un Clarión!!. Quina meravella!!. Aquest sí que va ser un gran esdeveniment, celebrat per tota la família i per més d'un veí, doncs no tothom podia dir que disposava d'una ràdio a vàlvules, quina possessió portava implícit el pagament d'un cànon anual de 25 pessetones de l'època. Els veïns venien a casa a escoltar els serials radiofònics i les retransmissions dels partits de futbol, sobre tot quan jugava el Barça.

En aquell mateix instant jo vaig recuperar el ple domini de la meva "galena" i vaig poder seguir amb els meus experiments. Una de les fites que volia assolir era poder escoltar les emissions en ona curta amb el meu enginy, provant bobines de diferents diàmetres i espaiats de les espires, però en aquell temps no ho vaig aconseguir. A les hores jo tenia decidit que el meu futur estava en el món de l'electrònica però el destí em portà per altres viaranys.

UN DILATAT PARÈNTESI

L'1 de gener de 1947, després d'aprovar unes oposicions, vaig entrar a treballar en el Banco de Bilbao i la meva vida quotidiana es va trasbalsar car havia de compaginar la feina amb els estudis i no tenia massa temps per dedicar-me a la ràdio, si bé no vaig abandonar mai l'afició i sempre que podia m'hi apropava llegint revistes i muntant algun que altra circuit de BF(Baixa Freqüència).

Ja en l'octubre de 1960 em varen "fitxar" a Banca Catalana, per organitzar el seu Departament d'Estranger, lo que va traduir-se en un increment en el nombre d'hores de treball però, ja lliure dels estudis, sempre trobava un moment per trastejar i fer alguna que altra demostració als meus fills. Recordo lo bocabadats que varen quedar quan els vaig demostrar que una patata, utilitzada en lloc del cristall de galena, en un circuit amb una bobina de fil de coure bobinat improvisadament sobre un tub de cartró que havia format part d'un rotllo de paper higiènic, podia detectar la radiofreqüència i es podia escoltar una emissora de ràdio.

PER FÍ ... UN SOMNI FET REALITAT!

Va ser el novembre de 1978, després d'haver patit un greu infart del miocardi, que vaig aprovar l'examen d'aptitud per poder operar una estació de radioaficionat. La llicència em va ser atorgada el 19 de febrer de 1979 i a la meva estació varen assignar-l'hi el codi de crida EA3BLQ. S'havia realitzat un dels meus somnis: El reconeixement oficial de la meva afició a la ràdio!

A rel de la meva cardiopatia, la meva exigència laboral va entrar en un període de relaxament, cosa que em va permetre donar més atenció a la meva afició, fins que el 31 de maig de 1983, el dia del meu 54è. aniversari, vaig fer efectiva la meva jubilació anticipada de Banca Catalana i així la meva dedicació a la ràdio i al muntatge de "kits" (he estat client usuari de la mítica Heathkit al igual que ara ho sóc d'Elecraft) es va veure sensiblement incrementada, produint però una certa desesperança a la meva pacient esposa, Maria del Roser, a qui dedico aquestes pàgines en merescut homenatge.

Per cert, com es sabut, l'any 2000 Banca Catalana va desaparèixer al ser absorbida pel Banco Bilbao Vizcaya Argentaria, per la qual cosa actualment i com a jubilat, torno a formar part de l'organització del Banco de Bilbao en la seva denominació actual. Com diu la dita: "Roda el món i torna al born"!. El món es un mocador!

Barcelona, 9 d'octubre de 2001.